Skip to content

Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout

22 Agost 2012

Lectures estiuenques I

Strout, Elizabeth. Olive Kitteridge. Barcelona: Edicions de 1984, 2010. Premi Pulitzer 2009. Una recomanació de la Nenamarmota, iniciada, abandonada, oblidada  i recuperada. Una novel·la que explica amb cruesa la vida d’una dona de mitjana edat que viu en un poble de Maine, del seu marit, del seu fill i d’alguns dels seus veïns, vides normals plenes de contradiccions, desencants i frustracions, i alguna petita victòria.

D’acord que l’argument no sembla apassionant, però el que fa que aquest llibre sigui excepcional és com arriba fins al moll de l’os de les emocions dels personatges, com ens deixa atordits en descriure amb precisió les petites mesquineses diàries que els van minvant, les renúncies i els silencis que mica en mica van omplint la memòria i la concepció que tenen d’ells mateixos, una trànsit per la grisor de les seves vides.

Anuncis

Com unes vacances, d’Imma Monsó

12 Juliol 2012

Buscava La dona veloç, però es clar a la biblioteca encara no estava disponible…

Monsó, Imma. Com unes vacances. Barcelona: Edicions 62, 1998.  Una psicòloga cansada de la rutina decideix deixar el seu gabomet i buscar un voluntari amb algun transtorn estrany amb la intenció d’observar-lo sense cap obligació de tractar-lo o ajudar-lo. Per la seva banda, un professor de música desenvolupa una singular al·lèrgia a les repeticions. Inevitablement els dos personatges es troben i la seva relació anirà evolucionant en l’entorn d’una granja normanda habitada per dues dones excèntriques i absolutament lliures.

Una novel·la que ens proposa uns personatges singulars  i fa córrer la trama per camins originals.  Tot això sense pretensions. Molt recomanable

La delicadesa, de David Foenkinos

12 Juny 2012

Buscava alguna cosa relativament recent… i resulta que la película s’estrena d’aquí a quatre dies…

Foenkinos, David. La delicadesa. Barcelona: La Magrana, 2011. Una història de dol i d’amor senzilla, amb un co-protagonista peculiar. M’agrada la capacitat de l’autor per explicar escenes detalladament i al cap d’un moment transmetre una idea d’allò més complexa amb un capítol que té una sola frase. M’ha deixat la impressió de ser un llibre seriós i humil que ha aconseguit explicar una història amena i fins i tot divertida. Per a tots els públics, en el millor sentit de la paraula.

PD1: La película s’estrena el 6 de juliol i la protagonitza Audrey Tatou

PD2. Veieu la portada de l’edició en paper, els que comprem ebook es veu que no ens mereixem portada…

Emma. Jane Austen

11 Juny 2012

Intent fallit de lectura en anglès…

Austen, Jane. Emma [Ebook]. Project Guttenberg, 2008. Pensava que havia llegit totes les novel·les de Jane Austen i resulta que encara me’n queda alguna. Aquesta potser és la que he trobat més diferent. Jane Austen empeny sempre les seves protagonistes al perfeccionament moral per assolir l’amor. L’estructura de la seves novel·les sempre les obliga a reconèixer i corregir els propis defectes, però aquesta Emma, no peca d’excés de timidesa com Jane, ni d’humilitat com Anne, ni d’alegria com Elizabeth. Aquesta Emma és prepotent i manipuladora, potser és dels personatges que fan més ràbia però també dels més vius i entretinguts que va crear l’autora.

Versió en anglès s per descarregar en htm, pdf, epub, etc… : Project gutenberg.org

Maleït Karma. David Safier

23 Març 2012

El meu primer llibre electrònic…

Safier, David. Maleït Karma. Barcelona: Empúries, 2010. Una enfeinada presentadora de televisió mor sobtadament per l’impacte del lavabo d’una estació espacial. El següent que es troba es que s’ha reencarnat en formiga. Aquesta serà una de tantes reencarnacions que la farà replantejar-se les prioritats de la seva primera vida com a Kim Lange, una dona dedicada a la feina que mai va trobar temps per la seva filla petita ni pel seu marit.

Ha estat una bona experiència però decebedora. El tema és original però la història es basa en un reguitzell de tòpics benintencionats, i acaba amb un happy end amb rerefons moral que m’ha deixat més mal gust de boca que una altra cosa. És cert que és un llibre distret i fàcil de llegir i, el que té més mèrit, que en alguns moments m’ha fet esclatar a riure, però no és el que em pensava trobar… segurament perquè vaig ser ingènua en pensar que era una garantia la publicació a la Biblioteca Formentor de Seix Barral.

El salvatge dels Pirineus. Pep Coll

14 Març 2012

Pep Coll és un autor que sempre aconsegueix transportar-me…

Coll, Pep. El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Edicions 62, 2009. Un jove estudiant de notari, fill del poble de Malpui, perd el cap i decideix quedar-se a viure en una feixa aïllada al vessant d’una muntanya. A la Feixa l’home hi crea el seu propi paradís: treballa la terra i dicta les lleis del seu petit país. Li caldrà però defensar-se de tots aquells (de la família al capellà i fins uns savis estrangers) que pretendran salvar-lo contra la seva voluntat. Una història original protagonitzada per un home que cavalca entre la bogeria i la més pura racionalitat, escrita en un llenguatge que ens transporta al Pallars del segle XIX i que amb ironia ens posa davant del nas uns quant conflictes molt humans. Una petita perla.

I llavors, Rosa Regàs…

8 Març 2012

Ara feia molt que no feia un post general però me’n van venir ganes mentre sopava amb el programa Via Llibre del Canal 33. El tema central era la conversa entre Imma Monsó i Rosa Regàs, dues escriptores reconegudes que parlaven sobre l’existència d’una literatura femenina. Una deia que existeix una literatura escrita per dones i dirigida a dones, però més per la mirada que pel tema. L’altra deia que sovint en el món literari, els escriptors i crítics tenen tendència a llegir més homes que dones. I jo pensava: com és que sent més de la meitat de la població, hem de dir literatura femenina, és que és una excepció? Explicar la vida com la viu una dona és donar un punt de vista marginal? Un punt de vista que els homes senten aliè i algunes dones poc interessant? La literatura “masculina” és La Literatura? I llavors, Rosa Regàs, va parlar de feminisme.

Feminisme. És un terme terrible, et fa venir al cap una dona cridanera en una fotografia en blanc i negre. Quan algú gosa dir en veu alta aquesta paraula les reaccions van del rebuig a l’estupefacció:  hi ha qui es posa a la defensiva, hi ha qui mira l’espècimen com si fos un dinosaure del passat, hi ha qui pensa en radicalismes i sempre hi qui pensa coses pitjors… No fa modern ser feminista, no fa dona cosmopolita i emprenedora… no fa superdona, supermare, superamant, super creativa i superprofessional. El feminisme el que fa més aviat és nosa.

Però si miro honestament al meu voltant he de reconèixer que pel que fa al gènere no hi ha igualtat d’oportunitats. Que la major part de persones dedicades a l’economia submergida i als treballs poc qualificats són dones, que les feines històricament fetes per dones tenen un rang salarial més baix, que les dones que excel·leixen en el seu àmbit professional acostumen a seguir en segon terme o que les agressions en l’àmbit familiar van gairebé sempre contra les dones. Com que negar l’existència de la desigualtat em sembla tant pervers com la desigualtat mateixa… jo sóc feminista.

%d bloggers like this: