Skip to content

Donde estan las monedas, de Joan Garriga Bacardí

8 febrer 2013

Un préstec amistós.

Garriga Bacardí, Joan. Dónde estan las monedas. El cuento de nuestros padres. Rigden, 2006.  Una faula de poques pàgines que intenta explicar la relació de pares i fills, o més aviat com acceptem els fills allò que ens han transmès els pares, però també tot allò que se’ns ha transmès des del passat.
Un llibre que podríem incloure a la secció de la mal anomenada autoajuda. I dic mal anomenada perquè en aquesta secció de les grans llibreries hi podem trobar des de llibres de divulgació dels àmbits de la filosofia i la psicologia més o menys respectables fins a sèries de manuals barats que pretenen resoldre’ns la vida sense fer-nos pensar ni una mica. Doncs bé, en aquesta secció també s’hi troben sovint llibres que pretenen fer-nos pensar a través de les faules o narracions que exemplifiquen el tema tractat. Dónde estan las monedas és un d’aquests llibres, un text molt curtet amb algunes reflexions interessants sobre l’acceptació del que rebem dels nostres progenitors i dels nostres antecessors. Làstima que, com molts llibres d’aquesta mena,  s’ha volgut proposar una faula tant senzilla que gairebé no deixa res ni a la metàfora ni a la imaginació i per tant corre el risc que el lector es pensi que el fan passar per estúpid (cosa que el lector no s’acostuma a prendre gaire bé). Malgrat tot, si us interessa el tema hi podeu fer un cop d’ull, només hi estareu una hora o dues.

Anuncis

Wonder, de R.J. Palacios

30 Novembre 2012

https://i0.wp.com/www.edicionslacampana.cat/imag/home/wonder.jpgEn algun lloc vaig llegir una ressenya d’aquest llibre que remetia a l’Estrany incident del gos a mitjanit, i com que va ser un gran descobriment, una tarda que m’esperava una llarga estona de tren, vaig passar per la Ciutat Invisible i vaig sortir amb el llibre sota el braç.

Palacio, R.J. Wonder. Barcelona: La Campana, 2012. Wonder és una història tendra. Tendra i una mica dura. Ens convida a posar-nos en el lloc d’algú que mai passa desapercebut, que ha d’anar pel món amb un rostre deformada que crea rebuig en tothom qui el mira. La combinació de tendresa, sentit de l’humor i reflexions prou serioses en fan un bon llibre. Llàstima que, pel meu gust, el desenllaç no està a l’alçada. De totes maneres val la pena gaudir de la major part del llibre, de la imaginació i els recursos de l’autora que (no aconsegueixo entendre per què)  va decidir reduir a un tópic el desenllaç de la novel·la.

La dona veloç, d’Imma Monsó

31 Octubre 2012

2a novel·la que llegeixo d’Imma Monsó, un fil magnífic per seguir estirant.

Monsó, Imma. La dona veloç. Barcelona: Planeta, 2012. Premi Ramon Llull. La dona veloç corre per la vida planificant cada segon, portant l’estalvi de temps fins a l’absurd. I de cop ens planta al davant un mirall on som nosaltres mateixes les que estem pensant que no podem passar per la peixateria perquè ens desviaria massa del camí òptim entre la fruiteria i la farmàcia.

Molt bona novel·la, i medicinal.

El misterio de la cripta embrujada, d’Eduardo Mendoza

25 Setembre 2012

Lectures estiuenques IV

Mendoza, Eduardo. El misterio de la cripta embrujada. Seix Barral, 1989. El protagonista rep la visita al manicomi del comissari que el va detenir i d’una monja que li ofereixen la llibertat a canvi de resoldre el misteri d’unes desaparicions en una escola de noies de Barcelona. Amb aquest panorama Mendoza no decep, és una novel·la distreta, divertida i escrita amb habilitat. La trama no treu el son però el protagonista està clavat.

Se acabó el pastel, de Nora Ephron

7 Setembre 2012

Lectures post-estiquenes I. Llegeixo com una boja abans que la rutina torni a enfonsar-me el ritme…

Ephron, Nora. Se acabó el pastel. Anagrama, [1983]. Novel·la, pel que diuen, semi-autobiogràfica de la guionista de Cuando Harry encontró a Sally. La protagonista explica la història de la fi del seu matrimoni, comença quan descobreix que el marit li és infidel i acaba una setmana després. I en aquest procés, ella carreteja un fill petit, un embaràs de 7 mesos, un grup de teràpia, tots els estereotips d’una jueva de Nova York  i la seva feina d’escriptora mediàtica de llibres de cuina. Tot plegat dibuixa un personatge bastant patètic, que conscient del seu patetisme explica la seva història amb sarcasme i sentit de l’humor.

Un passatge: “Me sentía mejor; al menos había un hombre que quería estar casado conmigo. No se trataba de mi marido, pero era mejor que nada. Tomé un taxi para ir a casa. A lo mejor me ha echado de menos, pensé al doblar la esquina. A lo mejora ha entrado en razón. A lo mejor ha recordado que me quiere. A lo mejor está lleno de remordimientos. Había un coche de policía aparcado frente a la casa. A lo mejor se ha muerto, pensé. Eso no lo resolvería todo, pero arreglaría algunas cosas. No estaba muerto, claro. Nunca se mueren. Cuando quieres que se mueran, no se mueren.”

Hi ha pel·lícula (que penso veure aviat), amb Meryl Streep i Jack Nicholson.

La sonrisa de las mujeres, de Nicolas Barreau

3 Setembre 2012

Lectures estiuenques III

Barreau, Nicolas. La sonrisa de las mujeres. Espasa, 2012. Una altra recomanació de la Nenamarmota, gran subministradora de novel·les estiuenques. Paris, una cuinera i un editor, una història d’amor, equívocs i seduccions, una història d’amor i algunes receptes de cuina, tot plegat fa una combinació de novel·la distreta sense gaires pretensions. Fàcil i agradable.

La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

27 Agost 2012

Lectures estiuenques II

 
Giordano, Paolo. La solitud dels nombres primers. Barcelona: Edicions 62, 2010. Premi Strega. El que té deixar els apunts dels llibres que hem llegit per després de les vacances, és que el temps s’allarga en la mateixa proporció en què la memòria s’escurça, o a la inversa. D’aquesta novel·la que vaig tard en llegir (ja ho sé) recordo que va arribar a remourem, que llegint vaig notar com se’m tancava la boca de l’estómac, que em va emocionar. Sorprenent i trist.

%d bloggers like this: