El país del fin del mundo. Terry Pratchett
El problema d’en Terry Pratchett és que quan agafes un llibre sempre et queden ganes de més, o sigui que en el seu següent viatge a la biblioteca vaig canviar-ne un per un altre.
Pratchett, Terry. El país del fin del mundo. [Barcelona] : Plaza & Janés, 2002. Una altra aventura de Rincewind, aquesta vegada en un continent abandonat, àrid i calorós, on la gent veu cervesa, els cangurs parlen i estranyes pintures rupestres apareixen fa cinc minuts però han estat allí tota la vida. Terry Pratchett posa a prova la nostra capacitat d’abstracció amb una aventura on el temps i l’espai s’han tornat bojos. Rincewind, per la seva banda seguirà amb la seva estratègia heroica de supervivència: la fugida. Potser no és un dels millors llibres de Pratchett, però no deceb.
Per cert, algú em pot explicar per què cap dels llibres del Terry Pratchett està traduït al català?
Caçat al vol a la taula de recomanacions de la biblioteca de Molins de Rei
Miralles, Francesc ; Santos, Care. El millor lloc del món és aquí mateix. Barcelona: Ara Llibres, 2008. La novel·la començava bé, una noia de mitjana edat que acaba de perdre els seus pares està gairebé decidida a acabar amb la seva vida quan es troba amb un nou cafè al seu barri ple de personatges singulars. Un il·lusionista i un noi de la seva edat semblen ser allà per ajudar-la a trobar la manera de recuperar les ganes de viure. La idea no és dolenta però els autors posen l’argument al servei dels exercicis de creixement personal. El que podria haver estat una novel·la original acaba sent un llibre d’autoajuda previsible i poc imaginatiu.
Buenos presagios. Terry Pratchett & Neil Gaiman
De la pila de llibres destacats de la biblioteca de Molins de Rei.
Pratchett, Terry ; Gaiman, Neil. Buenos presagios. Barcelona: Timun Mas, 2009. Terry Pratchett és garantia d’humor i fantasia i Neil Gaiman (Coraline) un altre prodigi de la imaginació. Entre tots dos, quan encara cap d’ells era un autor reconegut, van escriure aquesta obra que tracta ni més ni menys de l’arribada de l’Anticrist i de l’Harmagedon, la lluita final entre el Bé i el Mal. Llàstima que un àngel i un dimoni estiguin gaudint massa de la humanitat com per permetre que el món s’acabi per sempre i que l’Anticrist sigui un nen amb ganes de divertir-se. Gràcies a ells, a les profecies d’Agnes la Chalada i a la ineficiència intrínseca de la humanitat els esdeveniments avançaran de maneres impensables.
Divertida i imaginativa encara que a vegades una mica difícil de seguir (potser per la doble autoria). Terry Pratchett hi aporta humor i sàtira i Neil Gaiman el toc fosc. A l’última edició de Timun Mas, a més, hi ha comentaris dels autors sobre com van escriure la novel·la, una prova més que passar-s’ho bé treballant té bons resultats.
Un hombre sin cabeza. Etgar Keret
Recull de contes d’un jove autor isrealià que vaig córrer a comprar en un impuls després de llegir-ne la crítica.
Keret, Etgar. Un hombre sin cabeza. Siruela, 2011. En el primer moment costa una mica entrar en els contes, la distància que ens separa de la vida d’un jove israelià és força important. Però Keret, supera aquesta distància amb una prosa dura, crua i expositiva, i se’ns acosta escrivint els contes en primera persona. M’he hagut d’aturar sovint al final d’un conte, preguntant-me què volia dir l’autor, a cops m’ha semblat que l’entenia i a cops no he aconseguit treure’n l’entrellat. Però algunes perles m’han colpit, i com em va passar amb Aimée Bender, m’han deixat amb set de més absurd, de més imprevist i de més fatalitat’.
Siruela dóna accés al primer conte a través de la seva pàgina web. I un de preferit: A Tuvia le pegan un tiro.
L’herència de Wilt. Tom Sharpe
No em vaig poder estar de comprar-me l’últim llibre de la història de Wilt.
Sharpe, Tom. L’herència de Wilt. Barcelona: Columna, 2011. Em sap greu escriure aquest post perquè Tom Sharpe és un dels meus autors preferits. He llegit i rellegit els seus llibres desenes de vegades i, encara ara, hi ha escenes que no deixen de fer-me petar de riure. Però aquest llibre no està ni de bon tros a l’alçada. L’anterior llibre, Els Groupe, ja em va deixar una mica decebuda, però amb aquest em confirma el que sospitava, Tom Sharpe, amb l’edat va perdent la vis comica, o més aviat la mala llet. Un final impropi per la saga Wilt.
Podeu llegir-ne el primer capítol a la web de Columna.
Malgrat tot, reivindico l’autor com un dels millors de la novel·la d’humor. Especialment salvatges són: Blott a la vista, La gran persecució i la saga sud-africana formada per Assemblea sediciosa i Exhibició impúdica.
El pont dels jueus. Martí Gironell
Per iniciar les lectures estiuenques i, de passada, conèixer una mica més l’edició en català.
Gironell, Martí. El pont dels jueus. Barcelona: La Butxaca, 2008. Una novel·la històrica que troba l’equilibri entre l’avenç de l’acció i la fidelitat a la documentació. Distreta, didàctica i ben contrumalgrat que deixa algun cap per lligar.
A més, si ets golafre, pots trobar a la web a La cuina del pont dels jueus, algunes receptes de cuina de l’època.
Ja fa cinc anys que La Ruda no es muda
Aquest mes de juliol la Ruda, la gata que mai no es muda, celebra el seu cinquè aniversari.
Aprofitant la celebració la bestiola ha decidit canviar d’adreça, ara la trobareu a: http://laruda.wordpress.com. I amb el canvi, i sense que serveixi de precdent, també ha decidit mudar-se una miqueta. Veureu que ha actualitzat el vestuari i ha afegit informació a les entrades. Ara, a més de les categories, també hi trobareu unes etiquetes que s’han conjurat per formar un petit núvol de les seves preferències.
Ja ho veieu, la Ruda segueix afamada de lectures i contenta de rebre de tant en tant alguna visita i sobretot de compartir recomanacions.
Mil cretins. Quim Monzó
Monzó va ser un dels meus primers autors preferits, però des de fa uns anys el tenia abandonat. Ara l’he recuperat amb aquest Mil cretins.
Monzó, Quim. Mil cretins. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. Un llibre de contes dividit en dues parts, la primera part inclou set contes obscurs i tràgics, la majoria tenen com a tema la mort, la decadència, l’envelliment o l’oblit. Aquí m’ha semblat trobar l’estil més dur de tot el que he llegit d’en Monzó. La segona part recull 12 contes més propers a l’estil que recordava, potser amb un accent una mica més trist, però irònics i directes.
El millor lloc del món. Rosa Cullell
Un regal pre-Sant Jordi, per respectar les tradicions.
Cullell, Rosa. El millor lloc del món. Barcelona: Amsterdam, 2011. Una novel·la una mica fora de l’habitual, cada capítol podria ser una unitat independent i en canvi tots prenen sentit en relació als altres. El temps, els personatges i les veus, es combinen per teixir una història feta de moltes històries: el retrat d’una ciutat, d’un temps i d’unes persones (sobretot dones) amb honestedat i sense judicis. En algun moment pot ser una mica confusa però val la pena.
La matèria obscura. Philip Pullman
Una vegada, una bibliotecària d’aquestes amb qui pots parlar de llibres durant hores, em va recomanar aquest llibre. En vaig llegir el primer volum i no em va seduir. Però fa poc vaig trobar un article on descrivien l’ateisme de l’autor com una constant de la seva obra, és un argument poc literari però de cop em moria de ganes de donar-li una segona oportunitat.
Pullman, Philip. La matèria obscura. Barcelona: Empúries, 2007. La matèria obscura és el títol de la triologia que comença amb La Daga (coneguda al cinema com La Brúxola Daurada). Podem dir que és novel·la juvenil i fantàstica però al més pur estil de la novel·la clàssica i d’aventures: res de personatges feliços i mons sense conflicte. Lluny del que és habitual en la novel·la fantàstica, l’ambientació correspondria al s. XIX i a l’època actual. Malgrat això Pullman crea una història de lluita entre el bé i el mal alhora fantàstica i creïble, complexa però no confusa, amb uns personatges en evolució constant. Lyra, la protagonista ens portarà a altres móns i ens oferirà noves maneres de veure les coses. No deixa de ser una novel·la d’aventures, però una novel·la d’aventures monumental.
